*La llista és interminable. Si et veus impel·lida a compartir la teva experiència o comentar, fes-ho, si us plau…
A Mary Carmichael
Ser dona al món del teatre és…
A l’institut del teatre amb 22 anys la professora de torn (amb una llarga carrera) et digui que t’aprimis perquè només faràs papers de tieta i mama… i ho digui com un consell…
… i després es demostri.
Assajant la mort del teu personatge, la directora et digui, hòstia, peses molt! Quan et fa una abraçada per provar com quedaria la imatge.
A la classe de cant et diguin que el teu registre és gran com el teu cos i els cossos grossos solen ser patosos.
Quan et dius a tu mateixa: sóc imbècil, perquè se t’ha trencat una part de l’atrezzo, el teu director digui: sí, ets imbècil.
Quan et toca el director masclista a qui no li interessen sexualment les dones, se t’invisibilitzi.
Quan et toca el director masclista a qui sí li interessen sexualment les dones, et tractin com una propietat.
Ensenyes els pits a una peça teatral i se t’aproxima el teu company d’escena i et diu: “quan ensenyis les tetes, pensa que jo estaré mirant”. El teu entorn no ho veu tan greu.
Estàs xerrant amb un intel•lectual que sempre t’ha interessat: tu, ell i un noi. Parla amb el noi i escolta el que diu, parles tu i et diu: ai cariño, que mona eres i t’acaricia el cap.
Expliques un projecte obertament feminista a un tribunal de -curiosament- només homes i l’única pregunta que et fan és: però a veure… és dogmàtic?
Fas la producció del teu espectacle i et tracten com el cul. Ho fa el teu company home i és un igual.
Sents de veritat que has d’escollir entre la professió i la maternitat, perquè jo sí vull viure les dues coses però ara mateix em sembla un matrimoni impossible.
El teu company d’escena se sent molt tranquil de dir-te com ho has de fer.
Quan protestes davant dels polítics en un event públic, el teu company de producció et diu que això ho ha de fer algú que sí estigui legitimat per fer-ho… com per exemple, Oriol Broggi.
Quan ets brutal et diguin que et falta poètica, perquè suposadament les dones treballem només peces de cotó fluix.
Quan expliques la teva experiència en una peça teatral t’acusin de poc universal.
Estàs criticant una peça per masclista, posem pel cas, Les Bruixes de Salem i et diuen que ets una exagerada perquè es tracta d’una peça dels anys 50.
Et justifiquin que els personatges masculins han de ser fets per homes, a no ser que siguin “el cambrer” amb una sola rèplica.
Siguis cap de projecte però el grup d’homes tècnics del teatre que t’acull no parli amb tu sinó amb el teu company perquè és home.
No siguis interlocutora vàlida, per norma general.
“Y al contemplarla estirándose para la prueba, vi, esperando que ella no los viera, los obispos y los deanes, los doctores y los profesores, los patriarcas y los pedagogos, todos dándole a voces consejos y advertencias. ¡No puedes hacer esto, y aquello no lo debes hacer! ¡Sólo los miembros y los investigadores pueden pisar el césped! ¡No se admiten señoras sin cartas de presentación! ¡Las graciosas aspirantes a novelistas, por aquí! Así la acosaban, como la muchedumbre en la barrera de un circuito de carreras, y era problema de ella saltar su valla sin mirar ni a la derecha ni a la izquierda. Si te paras a blasfemar, estás perdida -le dije-; lo mismo si te paras a reír. Vacila o titubea, y estás acabada. No pienses más que en el salto, -le imploré, como si hubiera puesto todo mi dinero en su espalda-: y pasó por encima de ella como un ave. Que tuviera fuerza para resistir, lo dudaba, porque las palmadas y los gritos atacaban los nervios. Pero hizo todo lo que pudo.
(…)
Dale otro siglo (…) Dale un cuarto propio y quinientas al año, déjale que diga lo que quiera y descarte la mitad de lo que ahora pone, y escribirá un libro mejor un día de estos. Será poeta -dije poniendo La aventura de la vida, de Mary Carmichael, al final de la balda-, dentro de cien años más.”
Un cuarto propio, Virginia Woolf